Saltar al contenido principal

Configuración de cookies

Utilizamos cookies para asegurar las funcionalidades básicas del sitio web y para mejorar tu experiencia en línea. Puedes configurar y aceptar el uso de las cookies, y modificar tus opciones de consentimiento en cualquier momento.

Esenciales

Preferencias

Analíticas y estadísticas

Marketing

Les esmenes no acceptades per la redactora aniran a votació al Congrés. Les esmenes a la totalitat s'han de fer com a noves propostes.

L'educació Popular Catalana

2. L’Educació Popular Catalana: construcció d’un model educatiu propi
A. Introducció
16

L’educació és un pilar vital en el desenvolupament de les persones, i un element cohesionador de qualsevol societat: és doncs una de les prioritats socials en la construcció nacional i desenvolupament del nostre poble. Als Països Catalans, malgrat la transferència de competències en la matèria a les Comunitats Autònomes, l’educació sempre ha estat en mans de l’Estat espanyol i de l’Estat francès en el cas de la Catalunya Nord que, juntament amb els governs autonòmics, l’han desenvolupat segons la seva voluntat, interessos i necessitats, utilitzant-la segons la part del territori com a eina idònia per extingir la nostra identitat. És imprescindible, per tant, per tal de revertir aquesta situació, que la comunitat educativa i la població en general es transformin en subjectes actius en la construcció d’un model educatiu propi, entenent aquest procés de desenvolupament social com a projecte col·lectiu que respon a necessitats comunitàries.

17

L’educació ha de ser el pilar bàsic en la construcció d’una societat civil activa i crítica, amb capacitat i voluntat de millorar les condicions de vida del poble; ha d’estar allunyada dels principis de mercat, i ha de ser adequada a les necessitats immediates de les persones, trencant amb la segmentació social provocada pel model educatiu promogut pel sistema neoliberal.

18

La construcció d’un model educatiu propi, adequat a les necessitats de les classes populars catalanes, és una aposta a molt llarg termini que ens hem de plantejar com a objectiu màxim i que, en termes abstractes, és un fi desitjable per al conjunt del País, i de forma independent a les condicions objectives que ens envoltin en els propers temps.

19

El procés de construcció d’aquest model, però, recorrerà moltes fases interrelacionades tant pel que fa al disseny, socialització i finalment implementació; i aquestes fases, ara sí, no poden quedar en cap moment desconnectades de les realitats conjunturals que travessem en cada moment i en cada part del territori, sinó que cal adequar-hi els ritmes de treball.

1. Anàlisi prèvia
<strong>A. Anàlisi del context: educació en el model capitalista act</strong><strong>ual i noves reformes educatives</strong>
1

“El capitalisme planetari ha convertit les empreses de les burgesies nacionals en grans empreses multinacionals, en monopolis generalitzats. Les masses d'obrers concentrats a les fàbriques d'aquests consorcis seran ara sotmeses a una organització i disciplina autoritària, sense cap regulació que les protegeixi. No són només esclaus de la burgesia i de l'estat burgès, sinó que estan tots els dies i a totes hores, sota el jou esclavitzador de les exigències de la creació i apropiació de la riquesa. I aquest despotisme és tant més mesquí, més odiós, més revoltant, com més gran és la franquesa, amb que proclama que no té un altre fi que el lucre.”1
Manifest comunista, Karl Marx iFriedrich Engels, 1848.

2

Els Països Catalans no són aliens a la conjuntura espanyola, europea ni global. La voluntat política espanyola d’aplicar totes les mesures polítiques encarades a la privatització del sistema educatiu no és contradictòria als plantejaments polítics dels governs regionals. La constant entrada del capital privat a través de diferents mecanismes, ja siguin directes o indirectes, com ara l’augment de larellevància dels consells socials dins de les universitats, la impartició de màsters privats en centres públics, els vincles cada cop més forts entre el sector privat i la Formació Professional, o les assignatures d’emprenedoria a secundària denoten el clar interès per superar el model d’ensenyament públic.

3

Cap dels governs autonòmics es mostra insubmís amb les directrius espanyoles que, per altra banda, vénen gairebé donades per la UE. Així mateix, les estudiants, així com tot el personal docent i administratiu que treballa als centres educatius pateixen importants pèrdues dels seus drets estudiantils i laborals, i de les seves retribucions econòmiques, en el cas del professorat adjunt o substitut. Es vulneren sistemàticament els drets socials que haurien de garantir una educació universal i pública.

4

Hem d’entendre que, no només la universitat pública, sinó el sistema educatiu en conjunt patirà atacs els pròxims anys en el camí de liberalitzar aquest sector, ja sigui a través de l’addició d’assignatures o mecanismes d’avaluació influenciats per l’emprenedoria, l’eficiència i la competitivitat; la inclusió de models formatius que beneficiïn de forma directe les empreses; o la privatització de diferents nivells educatius; entre d’altres mesures.

5

L’Estat espanyol fomenta, amb el Decret del 3+2, l’aplicació total del Pla Bolonya. Aquest nou pas prioritza el grau de 3 anys a l’homogeneïtzar els plans docents dels tres primers anys de grau entre aquelles que el cursin de 180 i 240 crèdits ECTS, per garantir així que ambdós graus formin als estudiants en qüestions bàsiques i generalistes, i garantint que és al màster (o últim curs del grau de 240 crèdits ECTS) on es cursen els coneixements especialitzats.

6

Seguint aquesta lògica, a l'article segon del Real Decreto 43/2015 –el del 3+2– s’estipula que per cursar un doctorat és necessari que l'estudiant hagi aprovat un total de 300 crèdits ECTS entre el grau i el màster. Aquest article dificulta, des del punt de vista de l’estudiantat, tant l’aposta per un sistema 3+1 (que impediria cursar un doctorat), com per un model 4+2 (que implicaria alts costos i inversió en crèdits que després no serien reconeguts en el mercat laboral). Tots aquests fets, en conjunt, provocarien una lenta però efectiva implantació del model 3+2.

7

Cal destacar també que en el mercat laboral ja s'ha estipulat el valor formatiu del grau de 3 anys i el màster de 2, valorant-se el primer com una antiga diplomatura i el segon com una antiga llicenciatura. Aquest fet provocaria una devaluació dels estudis universitaris del sistema espanyol en relació a aquells que tinguessin una llicenciatura més màster o un grau de 4 anys més màster. Aquesta devaluació, per tant, es traduiria també en l'empitjorament dels salaris del treball.

8

El caràcter generalista del grau, sumat a aquesta devaluació en el mercat laboral, provocaria a l'estudiant la necessitat d'assumir el màster com una condiciósine qua nonen la seva formació acadèmica. Amb aquest fet, es fa palesa la voluntat de l'Estat Espanyol d'ampliar la seva producció d'estudiants amb màster (que es troba a la cua de la Unió Europea amb menys del 25% de les estudiants, davant del 50% d'Alemanya o el 75% de França), cosa que provocaria que les estudiants que no poguessin pagar un màster quedessin pràcticament relegades d'una educació superior de qualitat. En la mateixa línia que les pujades de taxes de l'EU-2015, la classe treballadora i les classes populars caminen cap a tenir cada cop menys presència a la Universitat i el món acadèmic.

9

Per altra banda, la voluntat política de menystenir aquelles branques acadèmiques que no donen grans beneficis ni a la universitat ni al sector privat és un fet, fomentant per altra banda aquelles que sí que són susceptibles de generar beneficis. Així doncs, es posa de relleu de nou que l’oferta acadèmica de universitària es basa en els interessos del capital, uns interessos que van en contra delsnostres com a classes populars, i que s’allunyen de la universitat que volem.

10

Tal com s’explica amb més profunditat a l’Annex 1 d’Anàlisi macroeconòmic, des dels anys 80, els diferents estats socialdemòcrates d’Europa estan patint un retrocés quant a la prestació de serveis públics, que poc a poc han sofert un procés privatitzador i mercantilitzador. Aquest procés s’ha vist accelerat a partir de la crisi financera i econòmica de finals de la primera dècada dels 2000. Des d’aleshores veiem una creixent participació de capital privat en els serveis socials, dificultant la correcta satisfacció de les necessitats materials del conjunt de la població. I, més enllà del finançament, la inclusió d’actors privats en la gestió i prestació de serveis socials públics està estenent la influència del capital privat cap a àrees potencialment productores de benefici, com l’educació o la sanitat.

11

La UE ha acabat esdevenint juntament amb el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, l’òrgan polític amb major poder respecte els estats membres, amb prou autoritat per vulnerar les sobiranies nacionals.

12

Prova d’això va ser la modificació de l’article 135 de la Constitució Espanyola.Aquesta reformaprioritzava, amb l’aprovació del PSOE i el PP,elpagament dels interessos del deute de l’Estat espanyol per sobre de qualsevol altra partida pressupostària, encara que fos vital peral funcionament d’una societat, deixant així subordinades l’educació, la sanitat o els subsidis d’atur, entre d’altres, a la voluntat del capital transnacional. Tanmateix, el BM i el FMI han sigut dos agents internacionals molt importants a l’hora d’imposar plans de reestructuració econòmics a països de l’Àfrica i Sud-Amèrica principalment, que han tingut com a objectiu aplanar el camí per a l’espoli i l’explotació, tant dels recursos naturals com humans, per part de les grans empreses multinacionals. Les conseqüències d’aquesta reestructuració econòmica han tingut una forta pressió sobre el treball reproductiu, exercit, en la gran majoria dels casos, per les dones.

13

La privatització constant dels serveis socials, així com la desprotecció estatal mitjançant la retirada d’ajudes a certs àmbits (a les Persones amb Dependències, per exemple), obliga a les dones a haver d’ampliar el temps dedicat al treball reproductiu. Per altra banda, aquestes tasques a vegades són remunerades, donat que a Occident, les dones que s’ho poden permetre, contracten treballadores de la llar, generalment immigrants, per complir amb les tasques de reproducció. Però aquest fet, més enllà de la remuneració del treball reproductiu, no implica una millora en termes de lluita feminista, ja que la distribució del treball reproductiu en les societats actuals segueix enfocant-se des de la perspectiva que són les dones qui han de tenir cura d’aquestes tasques.

Confirmar

Por favor, inicia la sesión

La contraseña es demasiado corta.

Compartir